La relació terapèutica és un aspecte clau en qualsevol intervenció, especialment durant un procés de psicoteràpia. Per assolir una relació frutcífera cal que, mentre s’està formant, el terapeuta hagi cultivat profundament els elements que hi intervenen. Es tracta de la base on es construirà el procés terapèutic i, és clar, els resultats que s’obtindran.
Entre els elements més comuns i difícils d’elaborar hi ha el judici del terapeuta envers el què planteja i mostra el client. De facto, la pròpia situació el situa en una posició des d’on és fàcil jutjar i prendre partit per algun dels membres de la història o criticar les solucions que ha intentat el client. Sovint aquesta dinàmica és molt subtil, embolica molt la intervenció, i si es descobreix, ofèn.
Un segon element comú, i difícil, fa referència a les similituds entre la història que planteja el client i la pròpia història del terapeuta. Com abstreure’s de les semblances i no empatitzar?
Hi ha altres elements que intervenen en la relació terapèutica que s’han de tenir en compte; aquí només n’hem anomenat dos. La psicoteràpia no és parlar i prou. Simplement, un amic no pot fer de terapeuta perquè empatitza amb el nostre dolor. Un amic escolta i et dóna suport, ajuda amb el què pot… però no pot fer res més. De fet, una màxima de qualsevol psicòleg és evitar fer teràpia amb els seus familiars i amics.
Però… I com se sap si s’ha establert una bona relació entre el terapeuta i el client?
Si hi ha sensació de llibertat… tant per part del client… com del professional.
