El psicòleg i psicomotricista del Centre Tàndem, Tomàs Sadurní, ens fa una reflexió sobre allò que aporta l’Aikido a la psicomotricitat. Primer ens defineix els orígens i les característiques d’ambdues pràctiques, per després parlar dels beneficis que aporta unir aprenentatges.
“Quan parlem de psicomotricitat ens referim a una pràctica o activitat, tant educativa, rehabilitadora com terapèutica, que va aparèixer a principis del segle XX i va començar a trencar amb el dualisme cartesià que separava el cos i la ment (Descartes, 1596-1650). Concretament va ser el neuròleg francès Ernest Dupré (1862-1921) qui va parlar per primera vegada d’aquest terme.
Per tant, la psicomotricitat, comprèn, observa i atén l’ésser humà com una globalitat físico-emocional-cognitiva i social. La seva utilització, en l’àmbit que sigui, té cura de les persones de qualsevol edat i situació. A més a més d’aquesta mirada holística, la seva pràctica professional comporta el desenvolupament d’un seguit d’actituds i coneixements tant teòrics, pràctics com personals. Com a actituds personals que cal desenvolupar podem destacar: un llenguatge corporal que transmeti presència i confiança, que pugui establir un bon diàleg tònic-emocional (Wallon, 1947) o que pugui contenir, posar límits i empatizar al mateix temps.
Dins dels autors significatius de la psicomotricitat per les seves aportacions teòriques i metodològiques, cal destacar en Bernat Aucouturier (08/04/1934) amb la seva “pràctica psicomotriu”, amb un objectiu de desenvolupament global i harmònic dels infants en particular i de les persones en general. En relació als infants, es pot concretar aquest objectiu amb altres més específics com: desenvolupar la funció simbòlica, desenvolupar els processos de seguretat i afavorir el desenvolupament del procés de descentrament (Aucouturier, 2007).
Pel que fa a l’Aikido, primer cal anomenar l’anglès Alan Wilson Watts (1915-1973), filòsof i escriptor, que va ser el primer europeu que va donar valor a les aportacions de la cultura oriental en l’àmbit de la salut i el creixement personal. Una cultura oriental que mai ha tingut una mirada dualista sobre l’ésser humà, ans tot el contrari, ens aporta una visió totalment holística i integral que coincideix plenament amb la mirada i els objectius de la psicomotricitat.
Parlar d’Aikido és parlar de Morihei Ueshiba (1883-1969), que va ser el creador d’aquesta tècnica o art marcial que es pot definir com l’art o camí (Do) d’harmonitzar (Ai) l’energia (Ki) amb l’univers, i va desenvolupar un art pensat inicialment per la lluita i per la guerra cap a un art pensat per la comunicació i la relació amb els altres. I un alumne seu, millor dit, del seu fill Doshu Kisshomaru Ueshiba (1921-1999), el mestre Yasunari Kitaura (1937), ens ha transmès tots aquests coneixements que poden ajudar-nos en la nostra tasca personal i corporal com a psicomotricistes.
L’Aikido ens aporta, sobretot, 2 aspectes claus a la nostra formació com a psicomotricistes:
- D’una banda, una manera d’estar i sentir el nostre propi cos, de desenvolupar eines que ens faciliten la seguretat i la confiança, un cos amb el que fem la pau emocional, afavorint totes les seves possibilitats. Els aspectes a desenvolupar de manera específica són: la consciència de la respiració abdominal, la posició centrada del cos, és a dir, un cos que fa la força des del centre de l’abdomen i no en les espatlles o braços, i que sap utilitzar-lo de manera global i complert, facilitant els seus moviments i accions de manera centrada i amb moviments circulars.
- D’altra banda, una manera d’interacció i relació amb el cos de l’altre, sense brusquedats, sense por, sense actituds rígides, és a dir, amb harmonia i facilitat, el que el mestre Kitaura (1999) anomena KIMUSUBI: acceptar a l’altre, unificar-nos amb ell sense perdre el nostre lloc i dirigir-lo cap a una sortida còmoda i segura per a ell. Quan podem sentir-nos estables i segurs amb el nostre cos, podem rebre el cos (entès com la globalitat de l’altre) amb tota la seva complexitat, amb tota la seva emoció, amb totes les seves necessitats. Poder acceptar l’altre sense confrontació, sense estar rígids (ni físicament, ni emocionalment, ni mentalment) i desenvolupar moviments “circulars” que ens permeten estar en contacte i junts, amb la distància ajustada, facilitant l’aproximació i la separació adequades.
A manera de resum, l’Aikido ens aporta una manera d’estar i sentir el cos, així com una manera d’interaccionar amb els altres. Quan ho apliquem a la psicomotricitat, són eines que ens poden ajudar a desenvolupar recursos personals i professionals.
Val a dir que no és imprescindible fer Aikido per ser psicomotricista però pot ser una ajuda més en el procés de creixement personal i professional.”
BIBLIOGRAFIA:
Aucouturier, B.(2007)”Los fantasmas de acción y la pràctica psicomotriz”. (3ªed.) Barcelona. Editorial Craó.
Kitaura, Y.(1999) “La plenitud del vacío”. Ensayos sobre el aikido y otros aspectos de la cultura japonesa. Compañía Literaria, S.L. Madrid
Ueshiba, K.(1988) “El Espíritu del Aikido”. Editorial Eyras. S.A. Madrid.
Wallon, H. (1947) “Los origenes del pensamiento en el niño”. Població i editorial desconeguda.
